El gran desenllaç del meu any de patiment

Després d’aplaçar-me l’hora que m’havien donat pel mes d’agost, finalment em visita un cirurgià per avaluar una possible intervenció quirúrgica (ja tocava, no?) És una metgessa estrangera, no se dir de quin país. La dona ha anat per feina i sense preguntar-me com em trobo m’ha dona uns fulletons. Mentre me’ls miro em va explicant que son  els dos tipus d’operació que em poden fer. La primera és una operació ambulatòria en la que retallen el tros de disc que s’ha herniat i tornen a tancar. La segona és mes complexa. Es tracta d’incrustar uns ponts metal.lics a les vertebres afectades per evitar la compressió dels discos. Un cop presentades les dues operacions m’ha dit: Què, quina operació creus que t’he de fer?  Ostres, això si que no m’ho havia esperat!  Jo m’havia esperat més aviat una conversa més empàtica on em preguntaria sobre la evolució del meu dolor i ta. Em vaig quedar a quadres amb aquell plantejament. Vaig entendres que aquella dona em volia veure estirat al quiròfan ben aviat. Aquest opció que durant tantes setmanes hauria abraçat amb enorme il·lusió, a les darreres setmanes l’havia vist allunyar-se cada cop més . El treball amb la fisioterapeuta anava donant resultats i jo notava que anava per molt bon camí. Així doncs li vaig contestar, que no creia que aquella decisió em toques a mi prendre-la, però ja que em preguntava la meva opinió facultativa, jo seria partidari de fer un altre escàner abans de fer un intervenció. També li vaig explicar les raons que tenia per pensar així i que notava que alguna cosa havia millorat molt a la meva esquena. Va escoltar amb atenció els meus raonaments i després de fer veure que mirava amb interès el meu historial ,em va indultar.

El nou escàner ha demostrat que jo tenia raó. El disc que tant m’havia molestat s’havia enretirat una mica cap al seu lloc d’origen i la hèrnia s’havia fet més petita. De fet el dia que vaig anar a cal metge per comentar els resultats de l’escàner ja sabia que em donaria l’alta. Em sentia curat, Tot molt lluny d’aquella idea aterradora de plantejar-me la resta dels meus dies com un incapacitat. De totes maneres, segueixo en guardia. Sé que la hèrnia és a l’aguait i que pot tornar a emprenyar en qualsevol instant.

 

Infi log

Cada setmana quan vaig al metge o al fissió, em pregunta: de l’1 al 10 quan et fa mal? Trobo que aquesta és una pregunta molt difícil de contestar. Crec que és molt fàcil identificar quan ell dolor és zero, però com puc saber quin és el meu límit de resistència al dolor? És el 10 el dolor que sentiré abans de caure desmaiat? Si no he arribat mai al 10, com puc reconèixer com es el dolor quan es troba al meu limit suportable? A causa de la dificultat per identificar el ranc dinàmic del dolor, he estat rumiant força sobre com poder contestar de manera profitosa a la ditxosa pregunteta cada vegada que vaig al metge o el fissió. M’he adonat que em resulta bastant fàcil reconèixer si avui em fa mes mal l’esquena o la cama que no pas ahir. Així que he decidit anar apuntant els increments o disminucions del dolor que experimenta el meu cos i així poder monitorar el dolor d’una manera mes objectiva.

M´he cansat ben aviat del paperet i he decidit que dissenyaria un app per anar registrant els registres. Abans però he provat de buscar per veure  si algú abans avia tingut la mateixa pensada que jo. Evidentment sí. No exactament per registrar el mal d’esquena però per monitorar un munt d’altres coses.  Finalment n’he trobat una que va força bé pel meu cas i que sobretot és la mes flexible que he trobat. Es diu Infilog free i desafortunadament està només disponible per iOS. Aquesta aplicació et permet crear categories i registres personalitzats i després fer-ne un seguiment amb gràfics i tot. També et permet exportar els logs a un full de càlcul.

En el meu registre hi guardo els següents caps a cada entrada:

Mal d’esquena de l´1 al 10infilog

Mal a la cama de l´1 al 10

Si he anat amb bicicleta si/no

Si he anat a caminar si/no

Si he anat a nedar si/no

Comentari de camp lliure

He fet la meva contribució a la ciència. Al fissió li ha agradat molt el meu mètode i ja me l’ha copiat.

 

Tinc asma

Ja ho sabia jo que això dels quaranta era una mala peça al teler. Fa unes quantes nits em vaig despertar  amb l’angoixant sensació de no poder respirar. L’endemà, tot i que ja m’havien passat tots els mals, evidentment vaig anar a que em veies el metge,que em va fer bufar en un aparatet que tenia conectat a un ordinador. Els resultats de la bufera van desvelar que la meva capacitat pulmonar comparada amb un home de 40 anys del meu pes i la meva estatura, només arribava al 75% De seguida, el metge va treure del calaix un inhalador, el contingut del qual em va fer  aspirar. Després d’uns 30 minuts vaig haver de tornar a bufar i aquest cop vaig arribar fins al 90%. Espectacular increment! El diagnostic va ser clar: Tens asma, em va dir el metge. Sembla ser que he patit una asma lleu durant força temps que ha fet que m’acostumés a respirar amb limitacions fins al punt d’arribar a pensar que la meva respiració era normal.

Estic content de que m’hagin detectat aquesta disfunció a temps i que m’hagin posat en tractament. El metge em va explicar que si no fes res al respecte, quan arribés als 60 anys tindria uns pulmons com els d’un vell de 90! Per altra banda m’he adonat que la medicina aquesta que prenc es pur dòping i que quan vaig a correr faig unes marques sorprenents. No tot havia de ser inconvenients, no?