Gentofte

De bon matí m’han rebut amablement a l’hospital de Gentofte. S’han presentat dues dones i un home. Una metgessa, una infermera i un fisioterapeuta. Ells formen l’equip que em seguirà durant les vuit pròximes setmanes. Em donen la benvinguda al programa de recuperació de 8 setmanes, que és el temps que tindré per recuperar-me a base de rehabilitació abans que decideixin si m’envien a l’escorxador o no. Després de la presentació em despatxen cada un per separat. La metgessa ha revisat els escàners i m’ha fet un munt de preguntes, sembla pura rutina. La infermera m’ha parlat de tot l’arsenal de drogues que em pot oferir, fins i tot morfina. Al final m’he quedat amb una dosis de 4 grams de paracetamol retard que es una mena de gelocatil que es va auto administrant poc a poc de manera que vagi xutat tot el dia. Per fi arriba el torn del fisioterapeuta. Sembla un paio maco i de primeres em sembla un tio competent. M’ha preparat un programa d’exercicis que he de fer a casa. Entre d’altres m’ha receptat una variant del McKenzie núm. 3 que em anomenat banana, el qual es fa amb el cos corbat cap a l’esquerra, com si fos un plàtan. Cada setmana hauré d’anar a veure’ls per fer ajustaments en la medicació i revisar els exercicis. Tot plegat te bona pinta.

Infi log

Cada setmana quan vaig al metge o al fissió, em pregunta: de l’1 al 10 quan et fa mal? Trobo que aquesta és una pregunta molt difícil de contestar. Crec que és molt fàcil identificar quan ell dolor és zero, però com puc saber quin és el meu límit de resistència al dolor? És el 10 el dolor que sentiré abans de caure desmaiat? Si no he arribat mai al 10, com puc reconèixer com es el dolor quan es troba al meu limit suportable? A causa de la dificultat per identificar el ranc dinàmic del dolor, he estat rumiant força sobre com poder contestar de manera profitosa a la ditxosa pregunteta cada vegada que vaig al metge o el fissió. M’he adonat que em resulta bastant fàcil reconèixer si avui em fa mes mal l’esquena o la cama que no pas ahir. Així que he decidit anar apuntant els increments o disminucions del dolor que experimenta el meu cos i així poder monitorar el dolor d’una manera mes objectiva.

M´he cansat ben aviat del paperet i he decidit que dissenyaria un app per anar registrant els registres. Abans però he provat de buscar per veure  si algú abans avia tingut la mateixa pensada que jo. Evidentment sí. No exactament per registrar el mal d’esquena però per monitorar un munt d’altres coses.  Finalment n’he trobat una que va força bé pel meu cas i que sobretot és la mes flexible que he trobat. Es diu Infilog free i desafortunadament està només disponible per iOS. Aquesta aplicació et permet crear categories i registres personalitzats i després fer-ne un seguiment amb gràfics i tot. També et permet exportar els logs a un full de càlcul.

En el meu registre hi guardo els següents caps a cada entrada:

Mal d’esquena de l´1 al 10infilog

Mal a la cama de l´1 al 10

Si he anat amb bicicleta si/no

Si he anat a caminar si/no

Si he anat a nedar si/no

Comentari de camp lliure

He fet la meva contribució a la ciència. Al fissió li ha agradat molt el meu mètode i ja me l’ha copiat.

 

L’Hermínia i jo

El dia 4 de desembre em van fer la ressonància magnètica però fins avui no he tingut visita amb el reumatòleg per saber-ne el resultat. Va lent, oi? Repeteixo: si podeu, feu-vos d’una mútua. El reumatòleg m’ha comunicat que tinc una hèrnia discal L4-L5 i L5-S1, una bona merda. Ja ho sospitava per que, tant de temps amb dolor i que no marxi, alguna cosa dolenta hi ha d’haver. De tota manera es una molt mala notícia i es un cop dur per la moral. Les hèrnies discals es poden tractar amb fisioteràpia, també es poden operar. Facis el que facis sempre serà mala peça al teler i acabarà tornant quan menys t’ho esteris. M’han dit que serà un tema que m’afectarà en major o menor mesura tota la vida :(

Mai no ho hagués dit, que allò que semblava un rotllo de 15 dies acabés convertint-se en una relació de per vida. El reumatòleg m’ha fet un volant per anar a l’hospital de Gentofte on em faran un tractament no invasiu -això vol dir que de moment no m’operen. Com que haurem de compartir moltes vivencies l’hèrnia i jo durant molt de temps,  li he posat nom. La meva hèrnia es diu Hermínia.