De vacances amb la Hermínia reloaded

Finalment em vaig fotre una truita de pastilles i vaig pujar a l’avió. Ho tenia ja tots els papers de l’assegurança de viatges per cancel.lar les vacances però hagues estat una gran putada per tota la família haver-se quedat a Dinamarca, sobretot tenint en compte la merda de juliol que està fent allí. També veig clar que el viatge de tornada serà més plàcid que el d’anada. Cada dia em trobo una mica mes be i la recuperació va ràpida. Crec que ha ajudat el fet d’haver passat per aquest procés abans i saber com he de reaccionar, pastilles, estiraments i tal. De totes maneres he de dir que em segueix fent mal.

Les vacances aquest any han sigut forçosament basades en descans i pocs escarafalls i han consistit dels següents ingredients: Platja de Premià de Mar, festa major, escapadeta a la muntanya ( aquest any hem anat a Vilanova d’Escornalbou, Baix Camp) i en Pau i en Ramon han participat al casal d’estiu de l’escola de tennis de Premià.

Noruega

Noruega m’ha encantat. Hem viatjat tota la familia a Noruega per visitar a la nostra amiga Kari, la seva família i aquest país tant interessant. Noruega te moltes coses que reconec de Dinamarca, sobretot culturalment, però el paisatge no te res a veure. Noruega es un antiplà (#nuevoPalabro) És dificil trobar un lloc on construir un camp de futbol o un aeroport, per exemple. Aquí les grans roques i els relleus elevats s’escampen per tot arreu. Una altre cosa que m’ha cridat l’atenció ha estat l’assortiment de les botigues. Es evident que som fora de la UE. Sobretot pels preus, però també per la poca varietat en algun sector de productes com per exemple la fruita i la verdura.

La vista des de la caseta del bosc

Els nostres amics van ser molt simpàtics amb nosaltres i ens van proposar d’anar a passar uns dies amb ells a una caseta que tenen al bosc. Vam conduïr uns 100 km des de Bergen fins a un lloc anomenat Ølve que vol dir llop en noruec. Allà vam anar en cotxe uns 20 minuts per una pista forestal fins que vam aparcar el cotxe en una clariana i vam continuar a peu pel mig del bosc una bona estona, auna zona panranosa fins a arribar a la caseta del bosc. La caseta era una construcció de pedra rotllo refugi de muntanya situada en un lloc privilegiat a la vora d’un llac. Que guapo!!!! Els meus fills es van quedar escandalitzats. No hi ha wifi!? No, no n’hi havia. I no van trigar gaire a descobrir que tampoc hi havia llum, ni aigua, ni gas i que havien de fer caca en un forat quan els hi vingués l’apretón. El que sí que hi havia era una estufa de llenya i molta tranquil·litat. Allí vam passar tres dies amb els nostres amics sense gaires coses a fer fora de gaudir de l’increible entorn, fer excursions i aprofitarde la companyia. En Pau i en Ramon van aprendre una mica de noruec tot jugant amb en Viktor i amb l’Ask i llegint tebeos noruegs.

Després d’aquests dies al bosc nosaltres vam anar a Bergen (ciutat molt recomanable) a passar els dos últims dies. La Herminia em va acompanyar pero no es va fer notar gaire.

Yosemite

Després de l’Adobe Max vaig disposar cinc dies de vacances a California. Molta gent que els vaig explicar això , em van dir de seguida: i vas anar a San Francisco, no? Doncs no. I és que encara que soni com a resposta correcta visitar ciutats, en general no em produeix gaires emocions. I sobretot ciutats com  Los Angeles o San Francisco, fotografiades en mil pel.licules fins a la sacietat, em dona la impressió que les conec molt bé abans d’haver-hi posat el peu.

El cas és que vaig decidir anar a visitar el parc nacional de Yosemite. Va ser una experiència fabulosa que va superar qualsevol expectativa. Vaig conduïr uns 500 Km el Toyota Corolla que havia llogar a traves d’uns paisatges força canviants: deserts, plantacions de taronges, turons, planes i de tant en tant algun pou de petroli. despres de la tormentaVaig fer el camí d’una tirada tot escoltant country i ranxeres per la ràdio. Finalment vaig arribar cap a mitja tarda al Curry Village en mig d’una tormenta que va omplir la vall de Yosemite de nubulots i  llampecs creant un escenari espatarrant. Aquella benvinguda em va fer pensar que havia triat el pitjor moment possible per a visitar aquell paradís, afortunadament m’equivocava Un cop a la cabana a proba d’ossos, vaig treure el mapa i vaig acabar de repassar la ruta abans d’anar a dormir.

A l’endemà el temps era perfecte, 15 graus i cel blau. Vaig sortir ben d’hora del Curry Camp  a 1200 m. d’altitud i vaig enfilar la pista anomenada Mist trail, fàcil de seguir i  molt ben marcada fins a Vernal fall.  El salt d’aigua és impressionant però el que el fa especial és l’entorn que l’envolta. Després de tirar moltissimes fotos (que s’asemblen molt les unes amb les altres ) vaig continuar l’ascensió fins a arribar a Nevada falls 1676m. El salt d’aigua és encara més impressionant. L’alçada donava una perspectiva espatarrant de la vall. A més, el sol decorava l’escena amb un arc de sant Martí quan tocava de ple els esquitxos que desprenia la cascada. Des d’aquest punt vaig agafar la pista anomenada Panorama trail que va seguint la carena al sud est de la vall. La pista, ben marcada, va combinant pujades i baixades. Les vistes son espectaculars i donen  perspectives diferents del Half Dome 2695 m. i de la carena oposada a l’altre banda de la vall en general.

La darrera etapa de la meva ruta pel Yosemite valley va ser Glaciar Point 2200m. Des d’aquest punt és on hi ha la millor vista de la vall. L’únic inconvenient que té, e´s que s’hi pot arribar en cotxe. Això fa que hi hagi molt dominguero i tal.

Ja només quedava tornar al campament. Una baixada molt maca pel mig del bosc que va acabar de castigar les cames. Menys mal que em vaig enganxar a un hippy d’uns 60 anys molt simpàtic que es va oferir a carregar-me les dues darreres milles de carretera amb el seu cotxe.

L’endemà, he de reconèixer que estava baldat. Mentre esmorzava em vaig assabentar que  havien obert el Tioga Pass que connecta Califòrnia amb Nevada. Va acabar sent un plà perfecte per a les meves cames. Vaig fer molts Km pel parc nacional en cotxe i un cop superat el port de muntanya vaig baixar fins a Nevada. Em vaig aturar a una benzinera que hi ha a la riba del llac Mono i on fan molt bon menjar. Va ser un dia amb paisatges canviants i molt espectaculars. De tornada al campament no vaig poder estar-me de fer una petita caminada des de la carretera fins al Dog lake  -res, un parell d’hores. Allà va ser quan em vaig adonar que en aquelles muntanyes no estava tan sol com em pensava. Quan anava de baixada des del llac, vaig trobar una petjada a la neu d’una mida que no semblava ser de cap gosset falder. Em vaig acollonir. Aquella pota que havia interpretat la petjada, pertanyia sens dubte a un os de la mida d’un Seat Panda que debia rondar per allà a la vora i que probablement estava afamat després de la hibernació. Vaig fer un descens pel mig del bosc que ni en Killian Jornet m’hagués pogut atrapar.

Tot plegat va ser una dossis puríssima de muntanya que  em va sentar la mar de bé. Com que aquí a Dinamarca tot és tan plà , veig  de tant en tant necessito fer coses d’aquestes. Espero amb candeletes el dia que els meus fills em pugui acompanyar en aquestes excursionetes.