Tossa Plana de Lles

Cada any a l’estiu, porto als meus fills i a la meva dona a fer muntanya. Com que a Dinamarca no tenim muntanyes, és un tema que hem d’aprofitar quan n’hi ha alguna a tiro. Fa uns anys quan els nens eren petits -ara tenen 14 anys, fèiem passejos pel bosc, però ja fa tres o quatre anys que ja comencem a fer coses més series. Anar a la muntanya és una cosa que motiva molt als meus fills, ells que es queixen de tot. Tiren com si fossin motos de trial i aviat em costarà seguir-los.

Aquest any hem anat a la Cerdanya i hem aprofitat per pujar a la Tossa Plana de Lles. Vam pujar des de el Refugi de Cap de rec per la banda de la cabana del Pradell. La meva dona va pujar fins a 2700 i va anar planejant cap a l’oest per esperar-nos a láltre banda de la canal de l’Òliba. Els nens i jo vam fer el cim. Excelents vistes de la vall d’Andorra i el Cadí. Sense perdre gaire temps, vam iniciar el descens per trobar-nos a la seva mare prop del Roc Blanc. Des d’allà vam anar baixant pel llomar fins a l’estany de l’Orri on vam remullar els peus. Des de l’estany de l’Orri fins a Cap de Rec és un passeig molt maco que tanca el cercle.

Desnivell: 1000 m. tossaPlanaTemps: 3h de pujar i 4 de baixar.

Polonia

Vaig acabar visitant Polònia per pura casualitat. Havia demanat uns dies de vacances per estar amb els meus pares a Barna el dia de les seves noces d’or, però com ells van decidir passar el dia en la intimitat a Montserrat, vaig acabar canviant els meus plans.

Polònia tenia el seu rotllo i em va semblar una destinació interessant: Era un país totalment desconegut per a mi, culturalment poc contaminat i amb algunes muntanyes per trepitjar. El viatget va durar només 5 dies però com veureu , molt ben aprofitats.

Dia 1: Vaig arribar a Cracòvia cap al migdia i amb la intenció d’aprofitar la tarda per patejar la ciutat. El centre de la ciutat és molt accessible i agradable per passejar amb carrers i places amples, però també amb raconets sorprenents. En poca estona has pogut veure així per sobre el mes rellevant. El centre de Cracòvia te una col·lecció d’esglésies gòtiques, renaixentistes i barroques de nivell Champions difícil de superar. Em va agradar especialment la policromia del sostre d’alguna d’aquestes esglésies  que vaig descobrir gracies a aquest geocache.

Dia 2: El dia es va llevar plovent i la pluja va durar fins a mitja tarda. De fet era el temps mes adient per visitar un lloc tan dramàtic com els camps d’extermini d’Auschwitz. La visita la vaig fer amb una agència que t’hi porta amb minibús i després et fa la visita amb guia oficial. Em va agradar molt fer-ho així. El guia era molt bo, em va fer esgarrifar provant de ficar-me a la pell d’un presoner del camp mentre escoltava els seus relats. Els fets que van ocórrer allà no poden caure en l’oblit. Acabada la visita, per la tarda, vaig agafar un autobus cap al sud direcció a Zakopane que és la ciutat de l’esquí a  Polonia.

tatra

Dia 3: De bon matí vaig sortir en bus de de Zakopane en direcció al Parking Palenika on hi ha l’entrada al parc nacional del Przedni Staw Morskie Oko. Des de l’entrada al parking hi ha una pista que puja fins al refugi de Morskie Oko. Hi ha uns carros tirats per cavall que pugen als domingueros per uns quants Gallifantes. Vaig agafar una desviació per Dolina Roztoki, que pujant, pujant, arriba al llac Wielki Staw Polski. De baixada cap al refugi em va agafar la pluja però res, anava ben equipat. Va ploure tota la tarda vespre. Havia reservat una llitera al refugi un més abans així que vaig ser dels pocs que no es va haver de mullar els 12 km de baixada fins del parking.

Dia 4: Em vaig llevar molt d’hora. Havia estat molt nerviós tota la nit per veure com seria el temps. Feia un dia espectacular. El refugi de Morskie Oko és una construcció de fusta de tres plantes just al davant d’un llac. La bellesa del lloc, l’accessibilitat i la varietat de plats tradicionals que s’hi preparen a la seva cuina, fa que tot plegat aquest sigui un dels llocs favorits dels polonesos de la zona per anar-hi a passar el dia i fer-se un selfie. Però a les 7 del matí no hi havia ningú i el lloc és molt guapo. Vaig començar a fer la meva ruta que em portaria fins al sostre de Polonia. El camí, ben marcat anava guanyant alçada poc a poc  m’anava ensenyant la perspectiva mes maca de les muntanyes Tatra Poloneses.  A partir de la cota 2000, comença una via ferrata que arriba fins el cim del Rysy a 2499 m. Cap problema tècnic al pujar, el terreny era sec i els passos segurs. Des del cim vaig poder contemplar la vessant Eslovaca de les muntanyes Tatra que quedaran pendents per un altre dia. A la baixada vaig trobar gent que pujava i en alguns punts hi havia taps.  Passat el tram de la via ferrata, cap problema, anar baixant fins el refugi. Quan hi vaig arribar, a la vora del llac estava a tope de parelletes fent-se selfies i domingueros en general. Com a minim, en la seva defensa, he de dir que eren força nets i respectaven l’entorn. Vaig jalar una mena de trinxat de col i patata i vaig anar tirant cap al pàrquing.

Nit a Zacopane, sopar homenatge amb vodka i cantos regionales. El contapasses del telèfon diu que he caminat 46564 passes, vaig descansar com un angelet.

Dia 5: Vaig agafar l’autobus fins a Cracovia. Una volteta pel centre i cap a l’aeroport.

Las Vegas

Freemont StreetA Las Vegas (LV) hi vaig arribar sobrevolant el desert de Nevada des de San Francisco. Provant de definir el concepte d’aquesta extranya ciutat he arribat a la idea, que LV és un lloc on et volen fer creure que ets ric i que et pots permetre gastar pasta. Luxe low cost. Tot és façana i molt bé de preu. L’objectiu de que acabis jugant-te-la a la ruleta o a les maquinetes.

A lo de les maquinetes no m’hi van trobar però lo de passejar per la gran avinguda “The Strib” em va semblar una atracció divertida. Em recordava d’alguna manera quan visites la festa major de Gràcia i vas badant i dient: guaita que han fet aquí… I la veritat és que hi han fet de tot. Hi ha una reproducció del canals de Venecia, també hi ha una torre Eiffel, també el Golden Eye de Londres i fins i tot un palau romà encapsulat dins un hotel. Tot molt quitx.

El que més em va agradar va ser el Freemont Street Experience, un bulevard d’uns 500 m de llarg cobert amb una pantalla de video en forma de bòveda de canó on hi funciona un espectacle d’imatges i sons realment espatarrant. A part de l’espectacle multimèdia, allà mateix i ha tota mena d’aconteixaments que et fan anar badant boca amb el cap amunt i avall: tirolines, mims, predicadors, paradetes, més casinos, noies mig despullades i també vag poder assistir a un casament on fins i tot vaig firmar al llibre dels testimonis. Tot molt surrealista, com el lloc on vaig sopar. Una marisqueria al mig del desert! Bufet i sense alcohol, tot molt arregladet de preu això sí, que si no no et queden calers per les maquinetes.