Abisko

Un altre cop he tornat a escoltar la crida de les muntanyes i he hagut de cercar-les fora del meu exili danès. Acabo de tornar d’una escapada fabulosa a Lapònia junt amb els meus amics Raül i Santi. El que jo creia que hauria de ser la prova definitiva per la resistència de la meva esquena es va convertir inesperadament en una prova de foc per una altre part del meu cos.

Deu dies abans  d’agafar l’avió cap a Suècia, vaig anar un dia per la tarda a comprar provisions per l’excursió. Sortint de la botiga  vaig veure l’autobús 161 que estava arribant a la parada. Vaig pensar: si corro, segur que l’atrapo. Vaig engegar l’espring amb tanta mala fortuna que la primera passa la vaig anar a posar a un forat que hi havia al carrer. La sentida va ser super intensa i em va deixa fora de combat a terra sense possibilitats de seguir la cursa. Sabia que m’havia fet mal de debò i que aquella regirada del meu turmell podria tenir conseqüències nefastes per aquella l’excursió  que tanta il·lusió em feia. Quina mala sort!

Amb el peu encara calent vaig arribar a casa caminant uns 15 minuts. De seguida vaig posar el peu en remull en una galleda plena de gel. Inevitablement  al vespre tenia el turmell inflat com un botifarró. A l’endemà vaig anar a que el metge em mirés i em donés el seu diagnostic. El metge em va dir que no tenia res trencat pero que m’havia fet un esguinç bastant lleig. Em va dir que ja em podia treure del cap el tema d’anar a caminar i que havia de reposar com a mínim un mes abans de començar a fer esport.

El gran desenllaç del meu any de patiment

Després d’aplaçar-me l’hora que m’havien donat pel mes d’agost, finalment em visita un cirurgià per avaluar una possible intervenció quirúrgica (ja tocava, no?) És una metgessa estrangera, no se dir de quin país. La dona ha anat per feina i sense preguntar-me com em trobo m’ha dona uns fulletons. Mentre me’ls miro em va explicant que son  els dos tipus d’operació que em poden fer. La primera és una operació ambulatòria en la que retallen el tros de disc que s’ha herniat i tornen a tancar. La segona és mes complexa. Es tracta d’incrustar uns ponts metal.lics a les vertebres afectades per evitar la compressió dels discos. Un cop presentades les dues operacions m’ha dit: Què, quina operació creus que t’he de fer?  Ostres, això si que no m’ho havia esperat!  Jo m’havia esperat més aviat una conversa més empàtica on em preguntaria sobre la evolució del meu dolor i ta. Em vaig quedar a quadres amb aquell plantejament. Vaig entendres que aquella dona em volia veure estirat al quiròfan ben aviat. Aquest opció que durant tantes setmanes hauria abraçat amb enorme il·lusió, a les darreres setmanes l’havia vist allunyar-se cada cop més . El treball amb la fisioterapeuta anava donant resultats i jo notava que anava per molt bon camí. Així doncs li vaig contestar, que no creia que aquella decisió em toques a mi prendre-la, però ja que em preguntava la meva opinió facultativa, jo seria partidari de fer un altre escàner abans de fer un intervenció. També li vaig explicar les raons que tenia per pensar així i que notava que alguna cosa havia millorat molt a la meva esquena. Va escoltar amb atenció els meus raonaments i després de fer veure que mirava amb interès el meu historial ,em va indultar.

El nou escàner ha demostrat que jo tenia raó. El disc que tant m’havia molestat s’havia enretirat una mica cap al seu lloc d’origen i la hèrnia s’havia fet més petita. De fet el dia que vaig anar a cal metge per comentar els resultats de l’escàner ja sabia que em donaria l’alta. Em sentia curat, Tot molt lluny d’aquella idea aterradora de plantejar-me la resta dels meus dies com un incapacitat. De totes maneres, segueixo en guardia. Sé que la hèrnia és a l’aguait i que pot tornar a emprenyar en qualsevol instant.

 

Com puc ser tan burro!

Cada vegada em trobo millor encara que noto la presència de l’Hermínia cada dia. Ara però, em deixa fer cada vegada més coses i començo a dormir molt millor. També he començat a sortir al bosc. És una cosa que he trobat molt a faltar durant aquest període de convalescència. De tant en tant, quan soc al bosc, he provat de trotar una mica, molt de tranquis. Algú m’ha dit que si m’havia begut l’enteniment, però li vaig preguntar directament al metge a veure si podia provar-ho i em va dir que sí. Vaig a correr poquet a poquet, molt lentament i el dia següent em pregunto a mi mateix: noto més molesties avui que ahir? Doncs no. Això deu voler dir que sortir a trotar una mica no em perjudica.
Avui però he anat al bosc de Rudeskov. Alla he planificat una petita ruta amb geocaches pel mig per poder fer curses petites entre cache i cache. Desgraciadament el passeig no ha estat tan plàcid com m’esperava. Pujant per una petita torrentera, el moviment pendulant a banda i banda a fet que la meva esquena no ho pogues aguantar i he notat un crack acompanyat d’un dolor intens. Ara que estava pel bon camí, sembla que m’he volgut precipitar. Soc molt burro. Resultat: torno ha estar refotut. No em puc bellugar i en una setmana he d’agafar un avio cap a Barna per anar de vacances… No se si podré. Com puc ser tan burro!