Kungsladen 2ª etapa

30/08/16 2ª etapa: ABISKOJAURE – ALESJAURE 22 Km

laponiaP1130169Aquí comença l’essència de Lapònia. Els boscos de bedoll s’acaben i comencen les inabastables valls, pastures dels rens. La ruta d’avui es molt planera i transcorre plàcidament cap al sur sense cap exigència tècnica més que el quilometratge. Ens quedem flipats amb les vistes i els arcs de Sant Martí dobles i fins i tot triples que apareixen entre ruixats puntuals. És un territori molt misteriós quasi hipnotitzant. M’encanta.

Al arribar al refugi i esperem que sigui el nostre torn per sauna. Primer els toca a les dones, després als homes i finalment hi ha una sessió mixta. Aquest cop anem al torn dels homes. Tot seguit sopem calent i fem còrrer el temps fins l’hora d’anar a dormir tot preparant la jornada del dia següent.

Mapa de la ruta del 2 dia
ABISKOJAURE – ALESJAURE

 

Abisko 2

Manuel Leon. Aquest home em va recuperar el peu miraculosament en 10 dies. Quan el vaig trucar em va tranquil·litzar de seguida i em va dir que poses el peu en remull amb aigua calenta i vinagre de poma. A l’endemà el vaig anar a veure i em va fer unes fregues per reorientar les fibres amb una crema per cavalls que va anar com oli en un llum.

Tan aviat vaig poder posar el peu a terra sense dolor, vaig començar a provar el peu i caminar cada dia una mica mes. Tres dies abans de començar el viatge, vaig prendre la decisió de participar en l’expedició. Era una decisió arriscada. Tot i que el peu tornava a funcionar, encara estava molt tendre i inestable. Qualsevol pas en fals sobre l’esquinç significaria haver d’abandonar inmediatament i si això et passa a un lloc totalment al mig de la natura i sense cobertura, estas fotut.

Per assegurar el tema em vaig fixar el turmell amb cinta kinesiológica que son aquells esparadraps  de colors que porten de vegades els atletes que surten per la tele. Amb això i amb les botes de mitja canya ben apretades, n’hi hauria d’haver prou.

Abisko

Un altre cop he tornat a escoltar la crida de les muntanyes i he hagut de cercar-les fora del meu exili danès. Acabo de tornar d’una escapada fabulosa a Lapònia junt amb els meus amics Raül i Santi. El que jo creia que hauria de ser la prova definitiva per la resistència de la meva esquena es va convertir inesperadament en una prova de foc per una altre part del meu cos.

Deu dies abans  d’agafar l’avió cap a Suècia, vaig anar un dia per la tarda a comprar provisions per l’excursió. Sortint de la botiga  vaig veure l’autobús 161 que estava arribant a la parada. Vaig pensar: si corro, segur que l’atrapo. Vaig engegar l’espring amb tanta mala fortuna que la primera passa la vaig anar a posar a un forat que hi havia al carrer. La sentida va ser super intensa i em va deixa fora de combat a terra sense possibilitats de seguir la cursa. Sabia que m’havia fet mal de debò i que aquella regirada del meu turmell podria tenir conseqüències nefastes per aquella l’excursió  que tanta il·lusió em feia. Quina mala sort!

Amb el peu encara calent vaig arribar a casa caminant uns 15 minuts. De seguida vaig posar el peu en remull en una galleda plena de gel. Inevitablement  al vespre tenia el turmell inflat com un botifarró. A l’endemà vaig anar a que el metge em mirés i em donés el seu diagnostic. El metge em va dir que no tenia res trencat pero que m’havia fet un esguinç bastant lleig. Em va dir que ja em podia treure del cap el tema d’anar a caminar i que havia de reposar com a mínim un mes abans de començar a fer esport.