El gran desenllaç del meu any de patiment

Després d’aplaçar-me l’hora que m’havien donat pel mes d’agost, finalment em visita un cirurgià per avaluar una possible intervenció quirúrgica (ja tocava, no?) És una metgessa estrangera, no se dir de quin país. La dona ha anat per feina i sense preguntar-me com em trobo m’ha dona uns fulletons. Mentre me’ls miro em va explicant que son  els dos tipus d’operació que em poden fer. La primera és una operació ambulatòria en la que retallen el tros de disc que s’ha herniat i tornen a tancar. La segona és mes complexa. Es tracta d’incrustar uns ponts metal.lics a les vertebres afectades per evitar la compressió dels discos. Un cop presentades les dues operacions m’ha dit: Què, quina operació creus que t’he de fer?  Ostres, això si que no m’ho havia esperat!  Jo m’havia esperat més aviat una conversa més empàtica on em preguntaria sobre la evolució del meu dolor i ta. Em vaig quedar a quadres amb aquell plantejament. Vaig entendres que aquella dona em volia veure estirat al quiròfan ben aviat. Aquest opció que durant tantes setmanes hauria abraçat amb enorme il·lusió, a les darreres setmanes l’havia vist allunyar-se cada cop més . El treball amb la fisioterapeuta anava donant resultats i jo notava que anava per molt bon camí. Així doncs li vaig contestar, que no creia que aquella decisió em toques a mi prendre-la, però ja que em preguntava la meva opinió facultativa, jo seria partidari de fer un altre escàner abans de fer un intervenció. També li vaig explicar les raons que tenia per pensar així i que notava que alguna cosa havia millorat molt a la meva esquena. Va escoltar amb atenció els meus raonaments i després de fer veure que mirava amb interès el meu historial ,em va indultar.

El nou escàner ha demostrat que jo tenia raó. El disc que tant m’havia molestat s’havia enretirat una mica cap al seu lloc d’origen i la hèrnia s’havia fet més petita. De fet el dia que vaig anar a cal metge per comentar els resultats de l’escàner ja sabia que em donaria l’alta. Em sentia curat, Tot molt lluny d’aquella idea aterradora de plantejar-me la resta dels meus dies com un incapacitat. De totes maneres, segueixo en guardia. Sé que la hèrnia és a l’aguait i que pot tornar a emprenyar en qualsevol instant.

 

Com puc ser tan burro!

Cada vegada em trobo millor encara que noto la presència de l’Hermínia cada dia. Ara però, em deixa fer cada vegada més coses i començo a dormir molt millor. També he començat a sortir al bosc. És una cosa que he trobat molt a faltar durant aquest període de convalescència. De tant en tant, quan soc al bosc, he provat de trotar una mica, molt de tranquis. Algú m’ha dit que si m’havia begut l’enteniment, però li vaig preguntar directament al metge a veure si podia provar-ho i em va dir que sí. Vaig a correr poquet a poquet, molt lentament i el dia següent em pregunto a mi mateix: noto més molesties avui que ahir? Doncs no. Això deu voler dir que sortir a trotar una mica no em perjudica.
Avui però he anat al bosc de Rudeskov. Alla he planificat una petita ruta amb geocaches pel mig per poder fer curses petites entre cache i cache. Desgraciadament el passeig no ha estat tan plàcid com m’esperava. Pujant per una petita torrentera, el moviment pendulant a banda i banda a fet que la meva esquena no ho pogues aguantar i he notat un crack acompanyat d’un dolor intens. Ara que estava pel bon camí, sembla que m’he volgut precipitar. Soc molt burro. Resultat: torno ha estar refotut. No em puc bellugar i en una setmana he d’agafar un avio cap a Barna per anar de vacances… No se si podré. Com puc ser tan burro!

Sembla que no ha funcionat

Ha arribat el dia en el que l’equip mèdic ha d’avaluar la meva evolució després de la teràpia rebuda durant les darreres 8 setmanes a l’hospital de Gentofte. Noto una certa millora en la meva  mobilitat  però reconec que estic lluny de l’estat en el que m’agradaria trobar-me. La cama esquerra encara em fa mal i no dormo gaire per les nits, sobretot a quan vam ser a Noruega que em vaig passar les nits en vetlla i a sobre no vaig veure cap aurora boreal. Malgrat això soc optimista, perquè veig una evolució en la direcció correcta i això m’encoratja. Vaig cap al hospital sense saber que em proposaran el metges. En les meves cabòries especulo sobre si em proposaran prorrogar el tractament unes quantes setmanes mes per veure si m’acabo posant-me bo.

Finalment no em diuen res d’això. M’expliquen que amb les 8 setmanes que dura el seu programa de rehabilitació n’hi hauria d’haver hagut prou per recuperar-me, i si no ha sigut així es veuen obligats a despatxar-me i posar-me en mans d’un cirurgià. Quina putada! -penso immediatament. Al cap de tres segons, la percepció de la situació ja ha canviat dins meu. Que m’operin ja, i acabem amb aquesta merda de patiment d’una vegada.