El bloguet

Els que som pares estem acostumats a que els nostres fills demanin coses contínuament i amb el temps, cada cop la pell se’ns va fent més dura. Ha de ser així, si no seria una bogeria i acabaríem malcriant al nostres fills. També ens adonem que hi ha temes que es van repetint. Notes que hi ha coses que realment desitgen i que te les van demanant constantment encara que els hi diguis que no tota l’estona. Així ha estat amb el conill. No sé quan de temps portàvem amb el tema. Llargues negociacions i fins i tot vetos per par de la mare… Al final es va arribar a un acord satisfactori per totes les parts interessades. La mare va acabar aixecant el veto, amb la condició de que ella no volia tenir res a veure amb la bestiola. Vam acordar que compraríem un conill i que el cuidarien entre en Pau i en Ramon amb l’ajuda del papa. També vam quedar que si no el cuidaven, el papa se’l menjaria amb samfaina. Vam anar a la botiga d’animals hi hi havia una gàbia amb 8 conillets molt petitons. Va ser molt difícil triar-ne un ja que tots eren molt bufons. Finalment vam triar al Vingumi, que era el que tenia mes ganes de jugar amb nosaltres. Va estar molt content de venir amb nosaltres, encara que la seva vida de sobte canviaria considerablement. La mama pensava que aquest conill tot sol a una gàbia tan petita i sense la companyia dels seus germans acabaria depressiu, així que em va tocar construir una gàbia mes gran perquè pogués pasturar al jardí. La gàbia va quedar força bé i al conill li encanta. Quan intueix que l’anem a canvia de gàbia es posa a donar bots d’alegria ja que sap el que li espera. S’ha de dir que en Pau i en Ramon cuiden molt bé al conill: li donen de menjar i beure cada dia i li netegen la gàbia cada setmana.

Crec que ha estat una bona troballa aquest conill. Per als meus fills és un contacte directe amb la vida real i els fa entendre moltes coses com ara la fragilitat de les coses i el sentit de la responsabilitat. Al final la mama s’ha anat animant i ara fins i tot l’acarona. Segur que aviat l’agafarà i tot.

A Copenhaguen quan plou, acostuma a fer-ho a poc a poc i com la loteria, sempre queda molt repartit. Aquesta vegada va ser al revés, en 30 minuts van caure 30 litres per m2. Dissabte passat vam tenir aigua, molta aigua. A diferència de llocs com Catalunya, quan plou tant a Dinamarca, l’aigua no s’emporta cotxes ni persones. Aquí com tot és tant pla, l’aigua no sap ben bé que fer ni on anar i en principi marxa per la claveguera. Però quan la claveguera ja no pot més, doncs comença a buscar sortida pels desaigües i demés sortides possibles. I exactament això ens va tocar experimentar a casa nostre. L’aigua va començar a pujar pel desaigüe del quarto de bany , va continua sortint pel wc i va acabar inundant el nostre soterrani fins a un nivell de 20 cm. L’aigua va cobrir els endolls elèctrics, va fer malbé  les moquetes i alguna altre cosa que no vam arribar a enretirar del terra . A part dels danys materials, que afortunadament ens pagarà l’assegurança, ens queden els danys morals. Viure amb la idea de que pot tornar a passar, em fa sentir una incertesa constant que m’afecta l’estat d’ànim. Em poso trist i no m’agrada. Quan som joves no tenim por de gairebé res. Quan ens fem una mica mes grans i sobretot després d’adquirir responsabilitats, tipus fils o hipoteques, crec que desenvolupem por a la pèrdua. Després d’haver provat de perdre alguna cosa, un no pot evitar de preguntar-se : i si la pèrdua hagués estat més gran?   Suposo que la naturalesa humana és així i no hi podem fer res. De tota manera no vull que aquest sentiment em governi i m’arrenqui les ganes de riure.

El llançament de l’iPad amb la idea d’aconseguir la millor manera de navegar per a web és una bona pensada i s’aproparia molt al seu objectiu, si no fos per la seva total incapacitat per mostrar continguts Flash. La negativa d’Apple de donar suport Flash en els seus dispositius cada dia em sembla més sorprenent. Steve Jobs argumenta que ells amb el HTML5 ja en tenen prou i que no els hi cal el popular plugin d’Adobe. Ara la pregunta és: pot realment l’HTML5 fer el mateix que es pot fer utilitzant Flash?

Per curiositat m’he interessat per les propietats màgiques de l’HTML5 i m’he quedat amb alguns conceptes claus que ara escriuré:

• HTML5 = HTML4 + un tag nou que s’anomena <canvas>
• HTML sembla una bona solució per reproduir vídeo a qualsevol navegador sense dependències.
• Dins el canvas, es poden mostrar gràfics i animacions programades en JavaScript i SVG
• No existeix cap interficie gràfica ni linia de temps, per interactua amb els elements de l’animació.

Dit això veig una mica pelut que dissenyadors de tota la vida s’apuntin a dibuixar amb codi de la nit al dia. El fans d’Apple hauran d’esperar a que el seu gurú baixi del burro per poder gaudir de la web en la seva plenitud, tal i com ho fan la resta d’internautes lliures. De tota manera, crec que aquesta alternativa de treball, segur que li posarà una mica les piles a Adobe per dotar a Flash de nous super poders. Mentre tant, aquí poso un link per anar practicant la tècnica de dibuix amb SVG i HTML5