Tossa Plana de Lles

Cada any a l’estiu, porto als meus fills i a la meva dona a fer muntanya. Com que a Dinamarca no tenim muntanyes, és un tema que hem d’aprofitar quan n’hi ha alguna a tiro. Fa uns anys quan els nens eren petits -ara tenen 14 anys, fèiem passejos pel bosc, però ja fa tres o quatre anys que ja comencem a fer coses més series. Anar a la muntanya és una cosa que motiva molt als meus fills, ells que es queixen de tot. Tiren com si fossin motos de trial i aviat em costarà seguir-los.

Aquest any hem anat a la Cerdanya i hem aprofitat per pujar a la Tossa Plana de Lles. Vam pujar des de el Refugi de Cap de rec per la banda de la cabana del Pradell. La meva dona va pujar fins a 2700 i va anar planejant cap a l’oest per esperar-nos a láltre banda de la canal de l’Òliba. Els nens i jo vam fer el cim. Excelents vistes de la vall d’Andorra i el Cadí. Sense perdre gaire temps, vam iniciar el descens per trobar-nos a la seva mare prop del Roc Blanc. Des d’allà vam anar baixant pel llomar fins a l’estany de l’Orri on vam remullar els peus. Des de l’estany de l’Orri fins a Cap de Rec és un passeig molt maco que tanca el cercle.

Desnivell: 1000 m. tossaPlanaTemps: 3h de pujar i 4 de baixar.

Ja la tornem a tenir aquí

L’hèrnia ni es crea ni es destrueix, es transforma.

27/11/17 Ja la tornem a tenir aquí, a punt per la nova temporada de patiment. Aquesta vegada l’Hemínia està irreconeixible. Els dolors que em provoca son molt diferents dels que recordo l’últim com que ens vam trobar. Ara funciona així: quan estic estirat soc al cel. No em fa mal res i afortunadament això fa que pugui descansar. Ara, quan em llevo, he de sortir del llit arrossegant-me literalment perquè em fa un dolor insuportable a la galta esquerra del cul, que no em permet ni aguantar-me dret. L’esquena no em fa mal en absolut, només la cama. Després d’aproximadament una hora i a base de molts Mc Kenzies,  puc posar-me dret i començar a circular amb mes o menys normalitat.

Després d’això puc caminar a poc a poc, estar dret i no em fa mal. Nomé si provo de doblegar-me cap endavant, em fot una tibada el nervi.  Quan sec a una cadira em comença a molestar fins al punt que m’he d’acabar aixecant. Quan m’aixeco de la cadira, estic tant garratibat que he de jeure a fer un parell més de Mc Kenzies i ja està, torna a començar.

Totes aquestes limitacions es van alleujant a mesura que el dia va avançant i cap al vespre em trobo molt millor. He quedat amb la fisioterapeuta a veure si em fa un programa nou per tornar-li a guanyar la partida a la maleïda Hermínia.

02/12/17 He empitjorat molt, no em puc moure del sofà. He anat al metge i m’ha enviat a l’hospital a urgències. Allà m’han rebut com si m’anessin a operar de seguida. M’han tret sang, m’han fet un electrocardiograma i m’han posat una polsera. Tècnicament m’han ingressat. Finalment, com que era divendres, m’han enviat cap a casa de “permís” sense que m’hagués vist cap reumatòleg. Prenc 3 gr de paracetamol retard al dia i 150 gr de Tramadol. M’han donat hora pel traumatoleg pel dia 15 a l’hospital de Gentofte.

15/12/17 M’han visitat a l’hospital de Gentofte un reumatoleg, una fisioterapeuta i una enfermera. M’han tornat a oferir el programa de seguiment de 8 setmanes igual que al 2015. Els hi he dit que d’acord, que no tinc ganes d’operar-me i que confio que anirà bé.

Ben fotut i drogat18/12/17 Em trobo bastant millor i amb les pastilles i tal puc anar tirant mes o menys bé. No tinc problemes estant assegut, així doncs he agafat l’alta a la feina. Estic content per la ràpida recuperació i perque sembla que podrem anar a passar el Nadal a Barcelona tal i com teníem previst.

26/12/17  Fins ara tot havia anat sobre rodes però avui em trobo bastant cardat. M’imagino que com que em trobava força bé he volgut forçar la maquina més del compte. El viatge amb avió, el passeig per la platja, el Barça Madrid a l’amistat i la llarga sobretaula nadalenca m’han acabat passant factura. Avui dia de St Esteve, he decidit quedar-me a Premià mentre la  resta de la família son a casa els avis a menjar canalons. Ara em torna a fer molt de mal, també quan soc assegut. Quina merda!

29/12/17 Ha sigut una odissea però he pogut tornar a Dinamarca. Aquests últims dies he estat totalment invalid, estirat al llit imaginant-me com collons m’ho faria per poder pujar a l’avió en aquelles condicions. El meu bon amic Bis ens ha acompanyat a tota la família en cotxe fins a l’aeroport. Hem posat el seient en mode bobsleigh i ha anat força bé. A facturació de Vueling hem demanat assistència i m’han acompanyat amb cadira de rodes fins l’embarcament. Ahir la Gitte va anar al CAP de Premià i la metgessa li va donar una ampolleta màgica i li va dir: “Que es prengui això abans de pujar a l’avió i quan es desperti ja serà a Dinamarca”… i tal qual,  així va anar. El camillero va avisar a les hostesses de  que jo anava molt fotut i vaig tenir la sort de que em van posar a mi sol ocupant 3 seients de bussiness class. La pena és que vaig dormir durant tot el vol i no vaig poder tastar el whisky que ofereixen als viatgers preferents.

12/02/18 Poc a poc vaig millorant. Ja he acabat amb el seguiment que em feien a l’hospital i els de l’ajuntament m’han ofert unes sessions de rehabilitació dos cops per setmana. La setmana que ve si continuo així començaré a treballar a mitja jornada.

19/03/18 Ja puc fer vida normal i m’han donat l’alta. La rehabilitació m’ha anat molt bé. Un altre cop el treball dut i la força de voluntat han estat claus per a recuperar-me. Ara puc notar que aquest quatre mesos m’han deixat molt dèbil. He perdut clarament massa muscular a la cama esquerra i no he recuperat del tot la força al dit gros del peu esquerre. Cal no parar de treballar la musculatura que em protegeix la columna vertebral i mirar d’agafar una mica mes de to físic. Jo crec que per l’estiu ja tornaré a estar com un toro. Adeu Herminia!

El gran desenllaç del meu any de patiment

Després d’aplaçar-me l’hora que m’havien donat pel mes d’agost, finalment em visita un cirurgià per avaluar una possible intervenció quirúrgica (ja tocava, no?) És una metgessa estrangera, no se dir de quin país. La dona ha anat per feina i sense preguntar-me com em trobo m’ha dona uns fulletons. Mentre me’ls miro em va explicant que son  els dos tipus d’operació que em poden fer. La primera és una operació ambulatòria en la que retallen el tros de disc que s’ha herniat i tornen a tancar. La segona és mes complexa. Es tracta d’incrustar uns ponts metal.lics a les vertebres afectades per evitar la compressió dels discos. Un cop presentades les dues operacions m’ha dit: Què, quina operació creus que t’he de fer?  Ostres, això si que no m’ho havia esperat!  Jo m’havia esperat més aviat una conversa més empàtica on em preguntaria sobre la evolució del meu dolor i ta. Em vaig quedar a quadres amb aquell plantejament. Vaig entendres que aquella dona em volia veure estirat al quiròfan ben aviat. Aquest opció que durant tantes setmanes hauria abraçat amb enorme il·lusió, a les darreres setmanes l’havia vist allunyar-se cada cop més . El treball amb la fisioterapeuta anava donant resultats i jo notava que anava per molt bon camí. Així doncs li vaig contestar, que no creia que aquella decisió em toques a mi prendre-la, però ja que em preguntava la meva opinió facultativa, jo seria partidari de fer un altre escàner abans de fer un intervenció. També li vaig explicar les raons que tenia per pensar així i que notava que alguna cosa havia millorat molt a la meva esquena. Va escoltar amb atenció els meus raonaments i després de fer veure que mirava amb interès el meu historial ,em va indultar.

El nou escàner ha demostrat que jo tenia raó. El disc que tant m’havia molestat s’havia enretirat una mica cap al seu lloc d’origen i la hèrnia s’havia fet més petita. De fet el dia que vaig anar a cal metge per comentar els resultats de l’escàner ja sabia que em donaria l’alta. Em sentia curat, Tot molt lluny d’aquella idea aterradora de plantejar-me la resta dels meus dies com un incapacitat. De totes maneres, segueixo en guardia. Sé que la hèrnia és a l’aguait i que pot tornar a emprenyar en qualsevol instant.