El gran desenllaç del meu any de patiment

Després d’aplaçar-me l’hora que m’havien donat pel mes d’agost, finalment em visita un cirurgià per avaluar una possible intervenció quirúrgica (ja tocava, no?) És una metgessa estrangera, no se dir de quin país. La dona ha anat per feina i sense preguntar-me com em trobo m’ha dona uns fulletons. Mentre me’ls miro em va explicant que son  els dos tipus d’operació que em poden fer. La primera és una operació ambulatòria en la que retallen el tros de disc que s’ha herniat i tornen a tancar. La segona és mes complexa. Es tracta d’incrustar uns ponts metal.lics a les vertebres afectades per evitar la compressió dels discos. Un cop presentades les dues operacions m’ha dit: Què, quina operació creus que t’he de fer?  Ostres, això si que no m’ho havia esperat!  Jo m’havia esperat més aviat una conversa més empàtica on em preguntaria sobre la evolució del meu dolor i ta. Em vaig quedar a quadres amb aquell plantejament. Vaig entendres que aquella dona em volia veure estirat al quiròfan ben aviat. Aquest opció que durant tantes setmanes hauria abraçat amb enorme il·lusió, a les darreres setmanes l’havia vist allunyar-se cada cop més . El treball amb la fisioterapeuta anava donant resultats i jo notava que anava per molt bon camí. Així doncs li vaig contestar, que no creia que aquella decisió em toques a mi prendre-la, però ja que em preguntava la meva opinió facultativa, jo seria partidari de fer un altre escàner abans de fer un intervenció. També li vaig explicar les raons que tenia per pensar així i que notava que alguna cosa havia millorat molt a la meva esquena. Va escoltar amb atenció els meus raonaments i després de fer veure que mirava amb interès el meu historial ,em va indultar.

El nou escàner ha demostrat que jo tenia raó. El disc que tant m’havia molestat s’havia enretirat una mica cap al seu lloc d’origen i la hèrnia s’havia fet més petita. De fet el dia que vaig anar a cal metge per comentar els resultats de l’escàner ja sabia que em donaria l’alta. Em sentia curat, Tot molt lluny d’aquella idea aterradora de plantejar-me la resta dels meus dies com un incapacitat. De totes maneres, segueixo en guardia. Sé que la hèrnia és a l’aguait i que pot tornar a emprenyar en qualsevol instant.

 

Que m’està passant?

Tot va començar durant les vacances d’estiu a Premià. Mentre acabava de rentar els plats vaig començar a experimentar uns formiguejos estranys al peu esquerre i una sensació com de dolor sostingut a la zona del maluc. A lo del formigeig no li vaig parar atenció i lo del maluc vaig pensar que era una mica massa d’hora per tenir que canviar la cadera com en Juancar.

Ara que he tornat a Copenhaguen noto que em costa doblegar l’esquena, vull dir que em fa mal quan ho provo. He anat al metge i m’ha donat unes pastilles pel dolor i m’ha enviat a casa. Ha dit si no marxa sol que torni a la consulta. Així ho he fet, perque no milloro i em costa caminar.

El maluc em fa mal quan aixeco la cama esquerra mentre esta estirada, també se’n ressent l’esquena. El metge diu que es ciàtica i m’ha fet un volant per anar al fisioterapeuta. A veure si m’arregla

Vivino

vi Una de les coses que em va cridar positivament l’atenció quan vaig venir a viure a Dinamarca, va ser la gran varietat de vins que pots trobar en qualsevol supermercat. No em refereixo a la quantitat d’ampolles sinó a la diversitat de la seva procedència. Des de que vaig començar a beure vi, em va semblar normal comprar vi local. De petit,  recordo que acompanyava al meu avi a la bodega a buscar vi amb la garrafa de 5 litres. M’agradava molt acompanyar-lo i entrar a la licoreria de Gràcia que hi havia al carrer Milà i Fontanals. Tenien un sistema de canonades, que em semblava fascinant, per  on feien córrer el vi des de les diferents botes fins a unes aixetes que és on el dispensaven. El meu avi es feia fer la seva pròpia barreja : Priorat barrejat amb una mica de vi dolç.

 

A mi, a diferència del meu avi, m’agrada més anar variant. Trobo que el vi és una beguda apassionant que adquireix sabors, colors i aromes característics i diferenciats, depenent de la procedència, el procés de maduració, els raïms utilitilitzat, etc. Hi ha molts  altres factors que influeixen en el resultat final  i que fan de cada vi, un producte únic. Així doncs m’he aficionat a provar vins diferents. L’aprenentatge del vi, és un viatge molt llarg del qual se’n ha d’anar fent un diari, per poder-ne recordar els detalls. Per a aquest propòsit he trobat una eina que es diu Vivino. Vivino és una aplicació per a smartphones que t’ajuda a tenir controlats els vins que m’agraden i els que no he de tornar a comprar. A part d’això , aquesta aplicació m’ha ajudata conèixer el meu propi gust per triar els vins que estic segur que m’agradaran sense haver obert l’ampolla.