El bloguet

Els que opinen que tot el temps passat va ser millor crec que estan embossats en la seva historia i no han sabut evolucionar. Amb la música dels Stones he gaudit molt i tot i que encara l’escolto em sembla apassionant descobrir músiques noves que m’ajuden a posar la banda sonora de cada època de la meva vida. Amb les series de Tv passa una mica el mateix. Tot recordem les series de televisió de quan érem petits o no tant petits. Amb aquesta faceta he de reconèixer que m’he quedat una mica més estancat i no per manca de voluntat, sinó més aviat per manca de temps. Trobo que la Tv xucla el temps d’una manera tan abusiva que durant un temps m’hi he quedat bastant distanciat. I és que quan un veu la tele no pot fer altre cosa que veure la tele i això m’intranquil·litza. Malgrat aquests plantejaments he topat de cara amb una sèrie que m’ha enganxat pels pebrots. No puc deixar de veure-la i cada capítol em sembla tant apassionant que quant s’acaba em quedo una estona atònit de lo recargoladament ben parida que esta aquesta serie. Estic parlant de Lost. Una serie d’intriga i ciència ficció que si no l’esteu veient haureu de començar aveure-la urgentment.  Cada capítol dona respostes a alguns dels misteris de la trama pero també en presenta de nous i com no, cada capítol et deixa penjant d’un fil amb ganes de saber més coses. La serie la veig a través de www.seriesyonkis.com on es poden veure les sis temporades en castellà.

Avui tenia l’ordinador conectat amb el Google street view obert a un carrer d’Amager -que és l’illa on vivíem fins l’any passat. La imatge de seguida ha sigut reconeguda per els meus fills que s’han abocat cap a l’ordinador i han començat a remenar. Al cap de cinc minuts ja tenien total control de com navegar a través de la interfície i han començat a visitar tots els gronxadors i placetes on jugaven fins no fa gaire.
Fer que la navegació d’una interfície sigui intuïtiva i lògica no és una tasca senzilla però sembla que els de Google saben com fer-ho. La usabilitat és un tema que des de sempre m’ha semblat a apassionant però la capacitat d’aprenentatge per saciar la curiositat de dos nens de quatre anys encara m’ho sembla més. Ha sigut un espectacle excepcional i he de dir que tot i que em moria de ganes de fotre-hi cullerada, m’he reprimit i he pogut gaudir d’un procés digne de ser filmat. Amb la tonteria els he tingut entretinguts fins a l’hora d’anar a dormir. Bona nit!