El bloguet

Era el juny de 2002 quan va engegar el mundial de futbol de Corea i Japó. Jo acabava d’arribar a Dinamarca i recordo que els dos primers mesos van ser una mica lents. Mentre la Gitte treballava jo arreglava temes legals per obtenir el permís de residència i poder assistir a les classes de danès. A part d’això els meus dies transcorrien explorant l’entorn i com no, veient els partits del mundial. Gracies a la diferència horària que hi ha entre Europa i Asia, els partits començaven a l’hora d’esmorzar. No va ser aquest un temps perdut, ja que les retransmissions dels partits es van convertir en les meves primeres lliçons de danès. Quan es va acabar la primera ronda ja coneixia la majoria de termes futbolistics: strafespark (penalti), forsvar (defensa), la Gitte estava impressionada dels meus progressos …
Sembla mentida però ja han passat 8 anys i aquest és el tercer mundial que veig en danès. No estic gaire content amb els partits que he vist fins ara. Trobo a faltar els mega-cracks que hi havia en altres edicions: Rummenigge, van Basten, Romario, Zidane, Ronaldinho,… Aquests homes feien por només de calçar-se les botes. Sembla que aquesta vegada tots els equips siguin igual de febles i que juguin sense esme. Espero que el cotarro s’animi a la següent ronda. Malgrat aquest desencant, aquests dies de futbol, em porten molts bons records d’aquells dies del 2002 on hi havia tantes coses noves i exòtiques al meu voltant. Aquell any va guanyar Brasil, qui guanyarà aquest cop?

Després d’un més molt intens per fí torno a tenir una bombolla de tranquil·litat que aprofito per explicar-vos coses que m’han passat durant aquest temps.

En Ramon i en Pau van fer 5 anys, per molts anys! Estan molt grans… Vam fer un gran berenar a casa on van venir molts amics i els seus 4 avis. Al berenar hi va haver pastis de l’avi, una gimcana de pirates i partidet de futbol.  El papa i la mama els hi van comprar la desitjada Nintendo que ha causat un gran impacte a les seves vides, sobretot a la d’en Ramonet que s’oblida d’anar a pixar quan està jugant amb la maquineta i s’ho fa a sobre…

Els que opinen que tot el temps passat va ser millor crec que estan embossats en la seva historia i no han sabut evolucionar. Amb la música dels Stones he gaudit molt i tot i que encara l’escolto em sembla apassionant descobrir músiques noves que m’ajuden a posar la banda sonora de cada època de la meva vida. Amb les series de Tv passa una mica el mateix. Tot recordem les series de televisió de quan érem petits o no tant petits. Amb aquesta faceta he de reconèixer que m’he quedat una mica més estancat i no per manca de voluntat, sinó més aviat per manca de temps. Trobo que la Tv xucla el temps d’una manera tan abusiva que durant un temps m’hi he quedat bastant distanciat. I és que quan un veu la tele no pot fer altre cosa que veure la tele i això m’intranquil·litza. Malgrat aquests plantejaments he topat de cara amb una sèrie que m’ha enganxat pels pebrots. No puc deixar de veure-la i cada capítol em sembla tant apassionant que quant s’acaba em quedo una estona atònit de lo recargoladament ben parida que esta aquesta serie. Estic parlant de Lost. Una serie d’intriga i ciència ficció que si no l’esteu veient haureu de començar aveure-la urgentment.  Cada capítol dona respostes a alguns dels misteris de la trama pero també en presenta de nous i com no, cada capítol et deixa penjant d’un fil amb ganes de saber més coses. La serie la veig a través de www.seriesyonkis.com on es poden veure les sis temporades en castellà.