El bloguet

M’he fotut un pinyo amb la bicicleta. Va ser el dimecres passat quan tornava de treballar. Com cada día vaig enganxar el camí que va cap a Hellerup. Els primers 200 metres son una rampa que passa per sota de la via del tren i després empalma amb una costa d’1,5 Km. El que acostumo a fer és, agafar embranzida a tope per agafar la pujada amb una bona inèrcia. Vaig tenir la mala sort de trobar-me de cara una ciclista suïcida que s’havia colat contra direcció i que també havia aprofitat l’embranzida. La col·lisió va ser inevitable i fent un càlcul ràpid de la suma de vectors va equivaldre a una topada contra una paret a 60 Km/h. Pensa’t-ho ara, crec que vaig tenir sort de sortir-ne tant ben parat. Només un cop a les costelles i la bicicleta xafada, per llençar a les escombraries. La ciclista – una nena de 15 anys que anava tan feliç, sense casc i contra direcció- va acabar amb el as i la boca ensangonada, tot i això crec també que va tenir sort, podia haver estat pitjor. La nena, va trucar als seus pares que viuen al costat d’on va passar l’accident i aquests van acudir de seguida per emportar-se la seva filla.

Ja porto una setmana intentant que el seguro dels pares de la nena em pagui el sinistre de la meva bicicleta, pero per la meva sorpresa em trobo en que es fan els desentesos del cas. Com és possible això? A sobre que em xafen la bicicleta per culpa d’una imprudència seva. Hi ha gent que no mereix el meu respecte i espero profundament que un dia els caigui una galleda plena de merda als ulls i que no trobin mai la toballola.

De vegades penso que algunes de les eines que utilitzem diàriament les  hauríem de tenir incorporades, haurien de formar part de nosaltres. Us explicaré algunes situacions en les que he experimentat aquest sentiment per que pogueu entendre de que estic parlant.

M’ha passat sovint, anant caminant pel carrer i girar la vista buscant un retrovisor inexistent per veure qui ve al darrere. Al adonar-me de que no duia cap retro, s’ha dibuixat un somriure a la meva cara en pensar en la pinta que faria jo amb uns retrovisors penjats del cap.

Una altre cosa que penso que seria genial tenir incrustada al cervell, seria un rellotge. Sí, sobretot a l’hivern quan vaig en bicicleta tot abrigat fins a la bandera i no tinc pebrots per parar la bici, treure’m els guants i arremangar-me per mirar l’hora. Aquest és un clar exemple on la capacitat evolutiva de la nostra raça, farà que el cervell humà desenvolupi l’habilitat de calcular el pas del temps amb una mica més de pressició de la que tenim ara.

L’últim exemple és una cosa que m’ha passat aquest vespre mentre preparava el sopar i que m’ha fet pensar en tot aquest temà de la evolució. Resulta que estava bullint uns macarrons. Quan he tirat l’aigua a la pica per escorrel’s, m’he adonat de que encara li faltaven un parell o tres de minuts. És a les hores quan per un instant, se m’ha ocorregut fer un Ctr+z per desfer l’error que acabava de cometre. Ai, crec que faria servir aquesta funció uns quants cops cada dia si estigues disponible. Imagineu-vos poder reparar totes aquelles ficades de pota o poder maniobrar un altre cop després d’haver tingut un accident de transit. Evidentment per molt que evolucionem, aquesta mena de superpoders no crec que els arribem a desenvolupar mai i haurem de seguir convivint amb els nostres errors quotidians. De totes maneres us he de dir que els macarrons així una mica durets, no estaven tant malament.