Sembla que no ha funcionat

Ha arribat el dia en el que l’equip mèdic ha d’avaluar la meva evolució després de la teràpia rebuda durant les darreres 8 setmanes a l’hospital de Gentofte. Noto una certa millora en la meva  mobilitat  però reconec que estic lluny de l’estat en el que m’agradaria trobar-me. La cama esquerra encara em fa mal i no dormo gaire per les nits. Malgrat això soc optimista, perquè veig una evolució en la direcció correcta i això m’encoratja. Vaig cap al hospital sense saber que em proposaran el metges. En les meves cabòries especulo sobre si em proposaran prorrogar el tractament unes quantes setmanes mes per veure si m’acabo posant-me bo.

Finalment no em diuen res d’això. M’expliquen que amb les 8 setmanes que dura el seu programa de rehabilitació n’hi hauria d’haver hagut prou per recuperar-me, i si no ha sigut així es veuen obligats a despatxar-me i posar-me en mans d’un cirurgià. Quina putada! -penso immediatament. Al cap de tres segons, la percepció de la situació ja ha canviat dins meu. Que m’operin ja, i acabem amb aquesta merda de patiment d’una vegada.

Revisió del programa

Ja fa unes setmanes que vaig començar el programa de rehabilitació i veig que no progresso. Noto una lleugera millora, pero tant el fisio com jo estem d’acord en que això no va com hauria d’anar. Finalment m’han donat un programa de fisioterapia totalment diferent. Segueixo amb els McKenzies, aquest cop els el núm 5. Aquest exercicis fan l’extensió de la columna en el sentit contrari que els que havia fet fins ara. De bon començament noto que son molt agradables de fer. No em fa mal quan els faig. M’han dit que en faci molts.

Gentofte

De bon matí m’han rebut amablement a l’hospital de Gentofte. S’han presentat dues dones i un home. Una metgessa, una infermera i un fisioterapeuta. Ells formen l’equip que em seguirà durant les vuit pròximes setmanes. Em donen la benvinguda al programa de recuperació de 8 setmanes, que és el temps que tindré per recuperar-me a base de rehabilitació abans que decideixin si m’envien a l’escorxador o no. Després de la presentació em despatxen cada un per separat. La metgessa ha revisat els escàners i m’ha fet un munt de preguntes, sembla pura rutina. La infermera m’ha parlat de tot l’arsenal de drogues que em pot oferir, fins i tot morfina. Al final m’he quedat amb una dosis de 4 grams de paracetamol retard que es una mena de gelocatil que es va auto administrant poc a poc de manera que vagi xutat tot el dia. Per fi arriba el torn del fisioterapeuta. Sembla un paio maco i de primeres em sembla un tio competent. M’ha preparat un programa d’exercicis que he de fer a casa. Entre d’altres m’ha receptat una variant del McKenzie núm. 3 que em anomenat banana, el qual es fa amb el cos corbat cap a l’esquerra, com si fos un plàtan. Cada setmana hauré d’anar a veure’ls per fer ajustaments en la medicació i revisar els exercicis. Tot plegat te bona pinta.