Tossa Plana de Lles

Cada any a l’estiu, porto als meus fills i a la meva dona a fer muntanya. Com que a Dinamarca no tenim muntanyes, és un tema que hem d’aprofitar quan n’hi ha alguna a tiro. Fa uns anys quan els nens eren petits -ara tenen 14 anys, fèiem passejos pel bosc, però ja fa tres o quatre anys que ja comencem a fer coses més series. Anar a la muntanya és una cosa que motiva molt als meus fills, ells que es queixen de tot. Tiren com si fossin motos de trial i aviat em costarà seguir-los.

Aquest any hem anat a la Cerdanya i hem aprofitat per pujar a la Tossa Plana de Lles. Vam pujar des de el Refugi de Cap de rec per la banda de la cabana del Pradell. La meva dona va pujar fins a 2700 i va anar planejant cap a l’oest per esperar-nos a láltre banda de la canal de l’Òliba. Els nens i jo vam fer el cim. Excelents vistes de la vall d’Andorra i el Cadí. Sense perdre gaire temps, vam iniciar el descens per trobar-nos a la seva mare prop del Roc Blanc. Des d’allà vam anar baixant pel llomar fins a l’estany de l’Orri on vam remullar els peus. Des de l’estany de l’Orri fins a Cap de Rec és un passeig molt maco que tanca el cercle.

Desnivell: 1000 m. tossaPlanaTemps: 3h de pujar i 4 de baixar.

Polonia

Vaig acabar visitant Polònia per pura casualitat. Havia demanat uns dies de vacances per estar amb els meus pares a Barna el dia de les seves noces d’or, però com ells van decidir passar el dia en la intimitat a Montserrat, vaig acabar canviant els meus plans.

Polònia tenia el seu rotllo i em va semblar una destinació interessant: Era un país totalment desconegut per a mi, culturalment poc contaminat i amb algunes muntanyes per trepitjar. El viatget va durar només 5 dies però com veureu , molt ben aprofitats.

Dia 1: Vaig arribar a Cracòvia cap al migdia i amb la intenció d’aprofitar la tarda per patejar la ciutat. El centre de la ciutat és molt accessible i agradable per passejar amb carrers i places amples, però també amb raconets sorprenents. En poca estona has pogut veure així per sobre el mes rellevant. El centre de Cracòvia te una col·lecció d’esglésies gòtiques, renaixentistes i barroques de nivell Champions difícil de superar. Em va agradar especialment la policromia del sostre d’alguna d’aquestes esglésies  que vaig descobrir gracies a aquest geocache.

Dia 2: El dia es va llevar plovent i la pluja va durar fins a mitja tarda. De fet era el temps mes adient per visitar un lloc tan dramàtic com els camps d’extermini d’Auschwitz. La visita la vaig fer amb una agència que t’hi porta amb minibús i després et fa la visita amb guia oficial. Em va agradar molt fer-ho així. El guia era molt bo, em va fer esgarrifar provant de ficar-me a la pell d’un presoner del camp mentre escoltava els seus relats. Els fets que van ocórrer allà no poden caure en l’oblit. Acabada la visita, per la tarda, vaig agafar un autobus cap al sud direcció a Zakopane que és la ciutat de l’esquí a  Polonia.

tatra

Dia 3: De bon matí vaig sortir en bus de de Zakopane en direcció al Parking Palenika on hi ha l’entrada al parc nacional del Przedni Staw Morskie Oko. Des de l’entrada al parking hi ha una pista que puja fins al refugi de Morskie Oko. Hi ha uns carros tirats per cavall que pugen als domingueros per uns quants Gallifantes. Vaig agafar una desviació per Dolina Roztoki, que pujant, pujant, arriba al llac Wielki Staw Polski. De baixada cap al refugi em va agafar la pluja però res, anava ben equipat. Va ploure tota la tarda vespre. Havia reservat una llitera al refugi un més abans així que vaig ser dels pocs que no es va haver de mullar els 12 km de baixada fins del parking.

Dia 4: Em vaig llevar molt d’hora. Havia estat molt nerviós tota la nit per veure com seria el temps. Feia un dia espectacular. El refugi de Morskie Oko és una construcció de fusta de tres plantes just al davant d’un llac. La bellesa del lloc, l’accessibilitat i la varietat de plats tradicionals que s’hi preparen a la seva cuina, fa que tot plegat aquest sigui un dels llocs favorits dels polonesos de la zona per anar-hi a passar el dia i fer-se un selfie. Però a les 7 del matí no hi havia ningú i el lloc és molt guapo. Vaig començar a fer la meva ruta que em portaria fins al sostre de Polonia. El camí, ben marcat anava guanyant alçada poc a poc  m’anava ensenyant la perspectiva mes maca de les muntanyes Tatra Poloneses.  A partir de la cota 2000, comença una via ferrata que arriba fins el cim del Rysy a 2499 m. Cap problema tècnic al pujar, el terreny era sec i els passos segurs. Des del cim vaig poder contemplar la vessant Eslovaca de les muntanyes Tatra que quedaran pendents per un altre dia. A la baixada vaig trobar gent que pujava i en alguns punts hi havia taps.  Passat el tram de la via ferrata, cap problema, anar baixant fins el refugi. Quan hi vaig arribar, a la vora del llac estava a tope de parelletes fent-se selfies i domingueros en general. Com a minim, en la seva defensa, he de dir que eren força nets i respectaven l’entorn. Vaig jalar una mena de trinxat de col i patata i vaig anar tirant cap al pàrquing.

Nit a Zacopane, sopar homenatge amb vodka i cantos regionales. El contapasses del telèfon diu que he caminat 46564 passes, vaig descansar com un angelet.

Dia 5: Vaig agafar l’autobus fins a Cracovia. Una volteta pel centre i cap a l’aeroport.

Ja la tornem a tenir aquí

L’hèrnia ni es crea ni es destrueix, es transforma.

27/11/17 Ja la tornem a tenir aquí, a punt per la nova temporada de patiment. Aquesta vegada l’Hemínia està irreconeixible. Els dolors que em provoca son molt diferents dels que recordo l’últim com que ens vam trobar. Ara funciona així: quan estic estirat soc al cel. No em fa mal res i afortunadament això fa que pugui descansar. Ara, quan em llevo, he de sortir del llit arrossegant-me literalment perquè em fa un dolor insuportable a la galta esquerra del cul, que no em permet ni aguantar-me dret. L’esquena no em fa mal en absolut, només la cama. Després d’aproximadament una hora i a base de molts Mc Kenzies,  puc posar-me dret i començar a circular amb mes o menys normalitat.

Després d’això puc caminar a poc a poc, estar dret i no em fa mal. Nomé si provo de doblegar-me cap endavant, em fot una tibada el nervi.  Quan sec a una cadira em comença a molestar fins al punt que m’he d’acabar aixecant. Quan m’aixeco de la cadira, estic tant garratibat que he de jeure a fer un parell més de Mc Kenzies i ja està, torna a començar.

Totes aquestes limitacions es van alleujant a mesura que el dia va avançant i cap al vespre em trobo molt millor. He quedat amb la fisioterapeuta a veure si em fa un programa nou per tornar-li a guanyar la partida a la maleïda Hermínia.

02/12/17 He empitjorat molt, no em puc moure del sofà. He anat al metge i m’ha enviat a l’hospital a urgències. Allà m’han rebut com si m’anessin a operar de seguida. M’han tret sang, m’han fet un electrocardiograma i m’han posat una polsera. Tècnicament m’han ingressat. Finalment, com que era divendres, m’han enviat cap a casa de “permís” sense que m’hagués vist cap reumatòleg. Prenc 3 gr de paracetamol retard al dia i 150 gr de Tramadol. M’han donat hora pel traumatoleg pel dia 15 a l’hospital de Gentofte.

15/12/17 M’han visitat a l’hospital de Gentofte un reumatoleg, una fisioterapeuta i una enfermera. M’han tornat a oferir el programa de seguiment de 8 setmanes igual que al 2015. Els hi he dit que d’acord, que no tinc ganes d’operar-me i que confio que anirà bé.

Ben fotut i drogat18/12/17 Em trobo bastant millor i amb les pastilles i tal puc anar tirant mes o menys bé. No tinc problemes estant assegut, així doncs he agafat l’alta a la feina. Estic content per la ràpida recuperació i perque sembla que podrem anar a passar el Nadal a Barcelona tal i com teníem previst.

26/12/17  Fins ara tot havia anat sobre rodes però avui em trobo bastant cardat. M’imagino que com que em trobava força bé he volgut forçar la maquina més del compte. El viatge amb avió, el passeig per la platja, el Barça Madrid a l’amistat i la llarga sobretaula nadalenca m’han acabat passant factura. Avui dia de St Esteve, he decidit quedar-me a Premià mentre la  resta de la família son a casa els avis a menjar canalons. Ara em torna a fer molt de mal, també quan soc assegut. Quina merda!

29/12/17 Ha sigut una odissea però he pogut tornar a Dinamarca. Aquests últims dies he estat totalment invalid, estirat al llit imaginant-me com collons m’ho faria per poder pujar a l’avió en aquelles condicions. El meu bon amic Bis ens ha acompanyat a tota la família en cotxe fins a l’aeroport. Hem posat el seient en mode bobsleigh i ha anat força bé. A facturació de Vueling hem demanat assistència i m’han acompanyat amb cadira de rodes fins l’embarcament. Ahir la Gitte va anar al CAP de Premià i la metgessa li va donar una ampolleta màgica i li va dir: “Que es prengui això abans de pujar a l’avió i quan es desperti ja serà a Dinamarca”… i tal qual,  així va anar. El camillero va avisar a les hostesses de  que jo anava molt fotut i vaig tenir la sort de que em van posar a mi sol ocupant 3 seients de bussiness class. La pena és que vaig dormir durant tot el vol i no vaig poder tastar el whisky que ofereixen als viatgers preferents.

12/02/18 Poc a poc vaig millorant. Ja he acabat amb el seguiment que em feien a l’hospital i els de l’ajuntament m’han ofert unes sessions de rehabilitació dos cops per setmana. La setmana que ve si continuo així començaré a treballar a mitja jornada.

19/03/18 Ja puc fer vida normal i m’han donat l’alta. La rehabilitació m’ha anat molt bé. Un altre cop el treball dut i la força de voluntat han estat claus per a recuperar-me. Ara puc notar que aquest quatre mesos m’han deixat molt dèbil. He perdut clarament massa muscular a la cama esquerra i no he recuperat del tot la força al dit gros del peu esquerre. Cal no parar de treballar la musculatura que em protegeix la columna vertebral i mirar d’agafar una mica mes de to físic. Jo crec que per l’estiu ja tornaré a estar com un toro. Adeu Herminia!