Com puc ser tan burro!

Cada vegada em trobo millor encara que noto la presència de l’Hermínia cada dia. Ara però, em deixa fer cada vegada més coses i començo a dormir molt millor. També he començat a sortir al bosc. És una cosa que he trobat molt a faltar durant aquest període de convalescència. De tant en tant, quan soc al bosc, he provat de trotar una mica, molt de tranquis. Algú m’ha dit que si m’havia begut l’enteniment, però li vaig preguntar directament al metge a veure si podia provar-ho i em va dir que sí. Vaig a correr poquet a poquet, molt lentament i el dia següent em pregunto a mi mateix: noto més molesties avui que ahir? Doncs no. Això deu voler dir que sortir a trotar una mica no em perjudica.
Avui però he anat al bosc de Rudeskov. Alla he planificat una petita ruta amb geocaches pel mig per poder fer curses petites entre cache i cache. Desgraciadament el passeig no ha estat tan plàcid com m’esperava. Pujant per una petita torrentera, el moviment pendulant a banda i banda a fet que la meva esquena no ho pogues aguantar i he notat un crack acompanyat d’un dolor intens. Ara que estava pel bon camí, sembla que m’he volgut precipitar. Soc molt burro. Resultat: torno ha estar refotut. No em puc bellugar i en una setmana he d’agafar un avio cap a Barna per anar de vacances… No se si podré. Com puc ser tan burro!

Sembla que no ha funcionat

Ha arribat el dia en el que l’equip mèdic ha d’avaluar la meva evolució després de la teràpia rebuda durant les darreres 8 setmanes a l’hospital de Gentofte. Noto una certa millora en la meva  mobilitat  però reconec que estic lluny de l’estat en el que m’agradaria trobar-me. La cama esquerra encara em fa mal i no dormo gaire per les nits, sobretot a quan vam ser a Noruega que em vaig passar les nits en vetlla i a sobre no vaig veure cap aurora boreal. Malgrat això soc optimista, perquè veig una evolució en la direcció correcta i això m’encoratja. Vaig cap al hospital sense saber que em proposaran el metges. En les meves cabòries especulo sobre si em proposaran prorrogar el tractament unes quantes setmanes mes per veure si m’acabo posant-me bo.

Finalment no em diuen res d’això. M’expliquen que amb les 8 setmanes que dura el seu programa de rehabilitació n’hi hauria d’haver hagut prou per recuperar-me, i si no ha sigut així es veuen obligats a despatxar-me i posar-me en mans d’un cirurgià. Quina putada! -penso immediatament. Al cap de tres segons, la percepció de la situació ja ha canviat dins meu. Que m’operin ja, i acabem amb aquesta merda de patiment d’una vegada.

Revisió del programa

Ja fa unes setmanes que vaig començar el programa de rehabilitació i veig que no progresso. Noto una lleugera millora, pero tant el fisio com jo estem d’acord en que això no va com hauria d’anar. Finalment m’han donat un programa de fisioterapia totalment diferent. Segueixo amb els McKenzies, aquest cop els el núm 5. Aquest exercicis fan l’extensió de la columna en el sentit contrari que els que havia fet fins ara. De bon començament noto que son molt agradables de fer. No em fa mal quan els faig. M’han dit que en faci molts.